EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de juny 29, 2016

dimarts, de juny 28, 2016

Metropolis, de Fritz Lang (1927)

PEL.LÍCULA MUDA

SUBTÍTOLS EN CAST4ELLÀ



dilluns, de juny 27, 2016

Maurofobia/islamofobia y maurofilia/islamofilia en la España del siglo XXI Eloy Martín Corrales















 Tinc especial simpatia per la tasca que des de fa molts anys exerceix el CIDOB, Centre d'Estudis Internacionals de Barcelons, i com el tema de les relacions amb el món musulmà ha estat sempre significatives a la Península Ibèrica i, en els darrers anys, ha augmentat substancialment la seva importància, he cregut convenient llegir aquest text que em va arribar a través de Academia.edu


El cas doncs és que el text d'Eloy Corrales és molt instructiu, traça una història que comença al segle VIII. "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:
"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.".  "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." 

Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:

"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.”

Ja en temps de Franco es va mantenir l’odi envers el “moro”:

“El mejor ejemplo lo proporciona la represen- tación iconográfica de los enemigos musulmanes, berberiscos, árabes, tunecinos y saha- rianos de un nutrido grupo de héroes del cómic de aquellos años (El Capitán Trueno, El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, el trío protagonista de Audaces Legionarios, etc.). Conviene tener en cuenta que buena parte de los ilustradores y guionistas militaron en el bando derrotado en la contienda espaola. Los exiliados, agobiados por terribles proble- mas (entre ellos el de verse recluidos en terribles campos de concentración y sometidos a las arbitrariedades de guardianes senegaleses y argelinos, a los que seguramente debían identificar con los marroquíes del bando franquista) y marcados por el recuerdo de la par- ticipación de los Regulares en la Guerra Civil no tuvieron ni simpatías ni interés por los marroquíes, que, entre tanto, continuaban sometidos al colonialismo español. “

Considero que el passat el pinta força objectiu, però a mesura que s’acosta l’actualitat perd els papers en alguns aspectes. Evidentment comparteixo la contradicció que planteja davant les simpaties que l’esquerra i els nacionalismes perifèrics han tingut envers el poble saharahui perquè han mirat cap a una altra costat quan també són musulmans per imposició constitucional. De les simpaties que té el poble palestí les veu justificades per les greus arbitrarietats de l’exèrcit i de l’Estat d’Israel, encara que una persona que sap tan bé la història hagi oblidat el que Nàsser deia per la ràdio contra Israel abans de la Guerra del Sis Dies.

Tanmateix el que m’interessa és que posi el cas de Can Anglada amb El Ejido i res més, que es refereixo a les declaracions de Pujol i de la seva esposa, junt amb declaracions d’altres espanyols. És evident que proporcionalment en el seu text hi ha més noms propis de Catalunya que de la resta de l’Estat espanyol.

En primer lloc cal assenyalar l'excepcionalitat demogràfica que és Catalunya davant la immigració musulmana. En aquest sentit, no marejaré en moltes dades perquè el lector les pot comprovar si visita el document amb el què em baso, es tracta del Estudio demográfico de la población musulmana, realitzat per la Unión de Comunidades Islámicas de España. 

D'acord amb aquest document la comunitat musulmana més important d'Espanya és la del Marroc, que són 749.274, el total de musulmans a Espanya són 1.887.906. 

A Catalunya hi ha 213.795 del Marroc, després li segueix Andalusia amb 125.640, seguides de Múrcia i València amb més de 70.000 cada una.

A Catalunya hi ha un total de 510.481 musulmans seguida d'Andalusia amb 300.460, Madrid amb 278.976 i València amb 200.572.

Aquestes xifres indiquen clarament que té una relativa lògica que el conflicte sigui superior a Catalunya respecte a la resta i no és gens nou. Si es mira qualsevol país amb conflicte racial o cultural o com es vulgui dir saps molt bé que la demografia és determinant. 

Per altra banda, tots sabem que el tema no és principalment demogràfic malgrat tot perquè hi ha un element històricament nou a l'Europa del segle XXI és allò que representa Alqueda.

Com l'autor del text que ens ocupa fa esment de Can Anglada en el diari EL PAIS d'avui podem llegir que "Un acusado de yihadismo, vocal en una mesa electoral de Ca n'Anglada". El 16 de novembre del 2015 EL PERIÓDICO deia "Desde que aterrizaran en territorio catalán hace una década, los seguidores de la doctrina salafista no han parado de crecer en Catalunya, que es el territorio de España con mayor arraigo de esa doctrina extremista y que ha convertido en su núcleo más importante en el sur de Europa.
Aunque los salafistas no son per se terroristas, su ideología sí sirve de alimento doctrinal para el yihadismo. Además, en Catalunya, esa ideología ha marginado otras corrientes islámicas más tradicionales y tolerantes."
No comparteixo les teories de Philip Huntington i Bernard Lewis sobre el que podríem dir de xoc de cultures i crec que l'obligació dels ciutadans del món és col.laborar en la democratització dels països musulmans en particular, d'una manera particular avui, en el cas de Tunis, encara que també és evident que Europa no pot donar lliçons de democràcia, ja va demostra la seva impotència en el conflicte de l'antiga Iugoslàvia.
Per altra banda, mentre Espanya sempre té motius per parlar de l'obra literària de Miguel de Cervantes, mentre que l'obra de Ramon Llull és olímpicament negligida i, encara que els seus textos no resultin amens pel lector d'avui, sí seria útil mostrar públicament a Espanya i al món com se'n de fer les coses pel que fa a les religions. No hi ha cap dubte que l'obra de Llull és un missatge de tolerància i, per tant, de pau universal.


diumenge, de juny 26, 2016

Stagecoach ("Diligència") , de John Ford (1939)

PEL.LÍCULA EN ANGLÈS

Potser s'ha de dir que va ser protagonitzada per John Wayne



divendres, de juny 24, 2016

dijous, de juny 16, 2016

El Gabinete del Dr. Caligari, de Robert Wiene (1920)

PEL.LÍCULA MUDA SUBTITULADA EN CASTELLÀ
VIQUIPÈDIA


diumenge, de juny 12, 2016

divendres, de juny 10, 2016

Star Dust Memories (Recuerdos de una estrella), de Woody Allen (1980)

INICI DE LA PEL.LÍCULA
(EN ANGLÈS)




ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR
(SUBTITULAT EN CASTELLÀ)


dijous, de juny 09, 2016

8 ½ (Otto e Mezzo) - Federico Fellini (1963)



LA PEL.LÍCULA
(EN ITALIÀ)

dimarts, de juny 07, 2016

Una HISTÒRIA DEL CINEMA, de JEAN-LUC GODARD


ES TRACTA D'UNA MENA DE REFLEXIÓ SOBRE LA HISTÒRIA DEL CINEMA O LES HISTÒRIES DEL CINEMA. NO TÉ, DONCS, ARGUMENT, PERÒ NO RESULT AVORRIT I NO CAL SABER FRANCÈS. 
JO TAMPOC SÉ FRANCÈS
/


////////////////
Watch Jean-Luc Godard - Histoire(s) du cinéma [1a] Todas las historias [sub esp] in Educational  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

diumenge, de juny 05, 2016

MARIA ESTUARD


a partir de l'obra de FRIEDRICH VON SCHILLER
versió i direcció Sergi Belbel



Intèrprets Míriam Alamany Isabel I, reina d'Anglaterra / Jordi Banacolocha Amias Paulet, cavaller, carceller de Maria / Sílvia Bel Maria Estuard, reina d'Escòcia / Àlex Casanovas Robert Dudley, comte de Leicester / Carles Martínez William Cecil, baró de Burleigh / Fina Rius Hanna Kennedy, dida de Maria / Marc Rius Mortimer, nebot de Paulet - Melvil, majordom de Maria
Maria Stuart es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al Teatre de la Cort de Weimar (Alemanya). Ha passat a la història com una de les grans obres de la literatura alemanya, i el text original de Schiller ha estat traduït i muntat en incomptables produccions. El 1835 Gaetano Donizetti i Giuseppe Bardari en van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.
El conflicte entre Maria Estuard, reina d'Escòcia, catòlica papista i la seva cosina (encara que a l’obra es tractin de germanes) Isabel Tudor, reina d'Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d'aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l'any 1800.

Al segle XVI, Europa viu, segurament, un dels moments més conflictius i apassionants de tota la seva història, quan les grans nacions esdevenen estats que comencen a disputar-se l’hegemonia i el poder. La conquesta i la colonització d'Amèrica, el comerç marítim i la prosperitat econòmica impulsen el creixement i els generen esperances d'esdevenir autèntics imperis. Les grans dinasties reials i les principals famílies de l'alta aristocràcia comencen a teixir relacions entre elles fins a constituir una autèntica xarxa de grans nissagues que aspiren a controlar el poder i estendre'l més enllà de les fronteres territorials. Les dinasties i corones d'Anglaterra, d'Espanya i de França, sobretot a partir de la primera meitat del segle XVI, amb els regnats d'Enric VIII, de Carlos I i de François I, senten la necessitat d'establir lligams d'unió entre ells per por que un d'aquests estats no esdevingui més poderós que l'altre. Això comporta moltes vegades que s'estableixin autèntiques conxorxes, xarxes d'espionatge, moviments tàctics, lligams forçats i obscures conspiracions fins i tot a l'interior de cada un dels regnes. Quan una de les grans nissagues italianes, famosa per les seves intrigues i les seves ànsies de poder, els Medici, accedeix a la corona francesa (la poderosa Caterina, casada amb Henri II, esdevé mare, entre d'altres, de tres reis francesos, un dels quals, Charles IX, passarà a la història per instigar la famosa "nit de Sant Bartomeu", durant la qual es van massacrar sanguinàriament tots els protestants de París), es pot dir que l'Europa del segle XVI ha esdevingut un autèntic polvorí.
No és estrany que dos segles i escaig més tard, Friedrich von Schiller, un dels primers escriptors romàntics de la història de la literatura juntament amb Goethe, quedés fascinat per aquest segle i pels seus protagonistes. Schiller pertany al grup de creadors alemanys Sturm und Drang, que inaugura el romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle xviii que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de l'exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé sagrat, com a  model a seguir. Recordem que durant gairebé tot el segle XVIII, Shakespeare havia estat criticat durament pels autors de la il·lustració, com Voltaire, per ser massa exaltat i obeir més als impulsos de la rauxa i de la passió que no pas de la raó, per ser poc fidel a la història i per deixar-se dur de manera abusiva i a vegades grollera (segons ell) per la fantasia i la imaginació.
I tal com Shakespeare va fer a cavalls dels segle XVI i XVII, els poetes i autors romàntics de finals del XVIII i de la primera meitat del segle XIX troben en la història un pretext per expressar i vehicular idees del seu present. En cap obra de Shakespeare no apareix la reina Isabel I, però sí les grans dinasties reials que la van precedir i que van acabar constituint més tard l'Imperi Britànic. Sense parlar mai d'ella, Shakespeare no deixa mai de parlar-ne.
De la mateixa manera, Schiller s'apassiona per les històries del passat d'Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d'èpoques anteriors amb la intenció d'explicar el seu temps present, l'Europa immediatament posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous ideals: libertéégalitéfraternité. Montesquieu neix cent anys després de la mort de la reina escocesa Maria Estuard i, en canvi, la seva teoria sobre la separació de poders ressona poderosament al llarg de l'obra que Schiller li dedica. Un personatge com el jove Mortimer, nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme. Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s'entrevistés cara a cara amb Maria Estuard. Però Schiller "força" la història i fa que les dues reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre romàntic i, potser també a hores d'ara, de la història del teatre de tots els temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix territori. Que representen dues maneres d'entendre el món, dues religions diferents, dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l'amor i els sentiments. Perquè quan totes dues es troben enfrontades, no deixen de ser, malgrat tot, i d'aquí la grandesa de l'escena i, per extensió, de tota l'obra, "tan sols dues dones cara a cara".
Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de Schiller i del teatre romàntic alemany, que s'escamparà per tot Europa en la primera meitat del segle XIX. Una obra en què dues dones són les protagonistes. No n'hi ha gaires més fins aleshores en la història del teatre. Sí que n'hi ha amb una sola dona, sovint compartint protagonisme amb un home (Medea amb Jasó; Antígona amb Creont; Rosalinda, Pòrcia i Viola amb la versió masculina d'elles mateixes...). Però ben poques amb el protagonisme compartit per dues dones enfrontades i totes dues amb poderosos arguments que justifiquen els seus actes.
La famosa "batalla de reines" serveix a l'autor per realitzar brillants reflexions sobre la política, l'art, la religió, la justícia i les principals convulsions socials que agiten l'Europa de principis del segle XIX de la mateixa manera que ho feien a la segona meitat del XVI.
Malauradament, encara ara, en ple segle XXI, i com comprovareu d'aquí a uns instants, algunes d'aquestes reflexions són plenament vigents.
Sergi Belbel

Ha estat una boníssima obra de text i, per tant, l'he disfrutada i aplaudida molt. Em sap greu no tenir temps de dir més coses, però si un defecte he de dir és que crec que els actors d'avui s'han oblidat de la impostació de veu i criden molt. Espero que això es corregeixi i facin com han fet o fan grans actors com l'Anna Lizaran Lluís Homar.