EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de gener 20, 2018

La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrentmatt



Títol: La visita de la vella dama

Autor: FRIEDRICH DÜRRENMATT

Dramatúrgia i direcció JORDI PALET PUIG
cia. FARRÉS BROTHERS I CIA amb VICKY PEÑA

Intérprets: Xavier Capdet Alfred Ill / Jordi Farrés Helmesberger, mossèn i altres / Pep Farrés Hofbauer, mestre i altres / Vicky Peña Clara Zachanassian / Ireneu Tranis alcalde, marit i altres

Presentació:
Vicky Peña és Clara, la multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al passat. Té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia, o de venjança. Un espectacle per a adults cent per cent Farrés brothers i cia.
La vella dama amb l'amic de joventut del seu poble
La vella dama davant del seu poble
La meva valoració:
Tot molt ben fet. La Vicky Peña fa un magnífic treball. Les titelles molt ben fetes que fan la funció de les màscares i, per tant, tapant molt sovint la cara dels actors i actrius. Tot plegat una cosa estranya si deixem a part a la Vicky Peña que no duu màscara o titella. No m'ha agradat. Em sap greu.

dimarts, de gener 16, 2018

L'exsocialista amb carnet de socialista, Felipe González s'ermbarbussa amb el supremacisme català

Afegeix la llegenda
Si al segle XIX costava veure la diferència entre el partit conservador de Cánovas i el partit liberal de Sagasta, ara a Espanya es troba en una situación semblant perquè cada cop el PSOE és més a prop del PP. Ara ja no és que els dos siguin corresponsables de l'article 155, sinó que el llenguatge insultant de l'antic "compañero Felipe" s'acosta més al del PP.

En una entrevista a la Cadena Ser avui Felipe ha fet unes declaracions sobre el discurs supremacista català que jo diria que s'ha embarbussat perquè, és incoherent. 

Felipe planteja que al món s'han instaurat els discursos supremacistes i que s'han enganxat en el discurs independentista. No diu com s'ha fet aquesta suposada influència. 

Aleshores Felipe diu: “Ellos no lo pueden comprender pero sí”. O sigui, nosaltres pobrets no ho veiem, però Felipe ens diu que sí.  Parla com un vident. Aleshores fa una tombarella retòrica i diu: "no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump” i ha convertit el supremacisme de Trump de manera que ens diu com l'independentisme se l'ha fet seu, que consisteix en què si a nosaltres ens deixen fer a la nostra manera nosaltres seríem millors, de manera que és  una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” ... “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”. És a dir, engalta el supremacisme als catalans, però no ho demostra, senzillament ho diu Felipe, com podria dir-ho el Papa o Déu.

De fet el seu pretès argument contra l'independentisme no s'adona que es pot aplicar a qualsevol partit que estigui a l'oposición en qualsevol país del món. Siguem seriosos, ¿l'oposició no diu sempre que si governés serien els millors? ¿No diu que si manessin els ciutadans estaríem millor? 

La pretensió de fer-ho millor està tant a Ciutadans com a ERC, cadascú amb el seu discurs. 

No deixa de ser interessant que pel final Felipe diu: Més endavant, Felipe vol fer socialisme i diu: "¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”. Entenem que está dient que els socialistes ho farien millor. Qui se'l creu avui?

Com podem veure Felipe diu més coses, però jo només he volgut desmuntar aquest fals concepte que circula sobre el supremacisme català quan caldria parlar del supremacisme del nacionalisme espanyol.

Un exemple de com l'arbre del supremacisme espanyol és antic. En plena transició, seria quan faltava poc per les primeres eleccions a Corts després de Franco. Jo militava en el PSC i repartia propaganda. Duia a les mans dues piles, un en castellà i l'altre en català, tenia cura que es veiés bé que eren dues. Quan m'adreçava a una persona o grupet sempre deia "En català o castellà?". La gent em contesta com calia i em donava les gràcies. Una vegada, un home, semblava un treballador manual, amb la cara seriosa i una mirada fixa em va dir: "Español". Això és el supremacisme! Aquest sentir-se superior, està a Catalunya, però l'Estat hi està per sobre i amb l'Estat la seva llengua.


Text complet a LA VANGUARDIA d'avui:



El expresidente del Gobierno, Felipe González, ha avalado que el Gobierno central mantenga la aplicación del artículo 155 de la Constitución en Catalunya si el presidente cesado, Carles Puigdemont, trata de ser investido como nuevo jefe del Ejecutivo catalán a distancia. Según el exdirigente socialista, Rajoy “no tendrá otro remedio” ante el “bucle extraño” que a su juicio se está produciendo en Catalunya, y en la que se trata de sortear la ley, el reglamento de la cámara catalana, el Estatut y la Constitución. Y esta situación perjudica a los ciudadanos, a la normalización política en Catalunya y también a los encausado ante el Tribunal Supremo por los delitos de rebelión, sedición y malversación. En es trasfondo de todo, González ve cierto “supremacismo” en el independentismo catalán.
Ha sido en una entrevista en la Cadena Ser donde el expresidente socialista ha arremetido conta la voluntad de Junts per Catalunya (JxCat) y su líder Carles Puigdemont de ser investido a distancia y ha advertido de los “discursos supremacistas” que se han puesto en auge en buena parte del mundo y en el que ha enclavado también el de discurso independentista. “Ellos no lo pueden comprender pero sí”, ha asegurado. Aunque “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”, ha traducido ese supremacismo en la idea que considera instaurada en el independentismo de que “si no nos lo impidieran, seríamos los mejores”, de manera que es una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” y “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”, ha opinado.
El vicesecretario de Política Social y Sectorial del PP, Javier Maroto, ha respondido a González que no son los "políticos" quienes han decretado prisión preventiva por un delito de rebelión a algunos responsables del proceso soberanista en Catalunya, sino que es una decisión de los jueces. En una entrevista en Antena 3, ha señalado que en España existe separación de poderes entre el poder legislativo y el poder judicial y el PP "siempre" va a "respetar" todas las decisiones de los tribunales. "Desde la política no se le puede decir a un juez 'se han equivocado ustedes aplicando el Código Penal'", ha opinado Maroto.
Pero también ha sido crítico con el resto de españoles que se refieren a los catalanes de forma genérica cuando en realidad están hablando de los independentistas. Así, “hablamos de los catalanes cuando nos referimos sólo a los independentistas y hay catalanes que los están pasando muy mal”, ha lamentado, hasta el punto de ser considerados “no son infieles sino herejes”. En este punto, González ha criticado la respuesta de España hasta el punto de que “es difícil identificar un proyecto de España”.
El expresidente ha reclamado al Gobierno central no escudarse en la reforma constitucional como mantra para no afrontar los problemas de dignificación del trabajo, de las pensiones..., en definitiva, “prioridades, que España las tiene y muchas y muy serias”. Y por eso ha lanzado una pregunta al aire: “¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”.
Mapa polític d'Espanya del 1854
Junto a esta crítica al discurso independentista, ha censurado la voluntad de llevar a cabo una investidura a distancia, hasta el punto de que se esté “discutiendo lo indiscutible”. Ha pedido respetar la ley, el reglamento de la cámara que tiene rango de ley, así como el Estatut “que ellos mismo se han dado”. Para el expresidente, la cuestión de la investidura “no tiene discusión salvo que se crea que la ley tampoco es respetable y estemos de nuevo en los días 6 y 7 de septiembre”. Por eso ha considerado que no resultaría una señal de seriedad que “se inventen una investidura que no existe en el sistema jurídico español, catalán ni del mundo”. Y en este punto ha tirado de ironía: “¿Podríamos proponer que un elefante fuese presidente? Porque no lo prohíbe el reglamento”.
Además, González ha advertido a JxCat que esta pretensión es especialmente perjudicial para el futuro de los investigados y encarcelados, ya que va en contra de sus propios compañeros de filas y de proyecto sobre los que pesa la instrucción del Tribunal Supremo. Con el plan de la investidura a distancia “se enturbia todavía más” la causa judicial porque se aportan pruebas de que “no respetan la legalidad estatutaria”,y por esta vía “no van a recuperar la institucionalidad”, ha advertido.
Según el expresidente, con esta forma de actuar de los independentistas, “la sociedad va a sufrir mucho”, de manera que considera “vital” que se restaure un cierto nivel de confianza. Pero si se empieza “violentando la legalidad” con esta investidura, se estarán dando “todos los argumentos” para que el juez Llanera vea riesgo de reiteración delictiva e identifique la voluntad de volver a violentar la ley.
En todo caso, el expresidente socialista se ha mostrado en desacuerdo con la prisión preventiva decretada por el alto tribunal, aunque ha reconocido que la instrucción del Supremo está siendo “bastante rigurosa”. Pero a él le gustaría que “las garantías pudieran aplicarse” aunque al magistrado se lo están poniendo “muy difícil”.
Aunque los tribunales se pueden equivocar, González ha puesto por delante la exigible “lealtad institucional”. Y eso que ha admitido que “estaría más cómodo si saliesen de prisión” y, que “lo que han dicho para salir de prisión no hubiera contradicción tan flagrante” con lo que luego se pretende hacer en el Parlament.
Sobre los delitos que pesan sobre los dirigentes encausados, el exdirigente ha dicho tener “dificultad para ver el delito de rebelión”, y ha opinado que en primera instancia habría que haber evitado la instrucción penal mediante la acción política. Una vez descartada esta vía, para González se dan todas las condiciones para identificar el delito de sedición “y es evidente que ha habido malversación”, pero considera que “la rebelión es un delito dificilmente probable”.

diumenge, de gener 14, 2018

L'hostalera, Carlo Goldoni


Títol: L'hostalera

Autor: Carlo Goldoni

Versió i direcció: Pau Carrió
Intérprets: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas, Pau Vinyes Dalmau

Teatre Biblioteca de Catalunya

Presentació:
De nou, aires italians dins el Teatre Biblioteca de Catalunya, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. 
Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure. A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.
L’Hostalera torna amb enèrgies renovades i amb noves incorporacions: Ernest Villegas, Oriol Guinart, Jordi Llovet i Pau Vinyals se sumen a Laura Aubert, Júlia Barceló i Alba Pujol per despertar noves passions i nous embolics a l’Hostal Mirandolina.
Volem amor, volem passió. Volem llibertat. Volem compromís. Volem espai per a nosaltres. Volem companyia i suport i comprensió. Volem seguretat emocional, personal, familiar, econòmica… Volem aventura, sorpreses i papallones a l’estómac. Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens deixin en pau. Ho volem tot! A vegades ho volem tot alhora, d’altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar? Pau Carrió


Andrés Villegas i Laura Aubert

La meva valoració
Diuen que els catalans, arran del Procés, estem tensos o, com se sol dir, anem stressats, doncs encara que avui ha estat la darrera representació, hauria de dir que els que estaven amb asquestes condicions els hauria anat molt bé aquest espectacle. No per patriotisme, que quedi clar, sinó perquè s'hi estava molt bé. Molt bé en tots sentits. Com es pot veure, encara que no molt bé, el públic seu en cadires que estan al voltant d'una taula, però el que no es veu és que els actors i actrius serveixen a cada expectador un plat de macarrons, que estaven boníssims, fets per un bon restaurant, Gatblau; naturalment això no és tot, L'Hostelera és una d'aquestes obres divertides en les que és impossible no riure i passar-ho malament. Encara conservo el record d'haver-me divertit també quan fa anys la vaig veure per Laura Conejero. Això, que quedi clar, sense perjudici de la protagonista d'avui, que a més ha estat la que m'ha posat els macarrons a la taula. Naturalment amb aquest xantatge n'he de parlar bé...

En el video hi podeu veure un plat en el que queden un parell de macarrons


dijous, de gener 04, 2018

Cyrano, d'Edmond Rostand



Títol: Cyrano

Autor: Edmond Rostand

Idea original: Lluís Homar
Direcció: Pau Miró
Intérprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori

Teatre Borràs

Sinòpsi:
Lluís Homar, recientemente galardonado con el Premio Butaca al mejor actor, se pone en la piel de Cyranoacompañado de Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori y del equipo artístico que ya triunfó con 'Terra Baixa': Pau Miró en la dramaturgia y dirección, Lluc Castells en la escenografía y vestuario y Sílvia Pérez Cruz a la música original.
Después del éxito artístico y de público de 'Terra Baixa'Lluís Homar y el festival Temporada Alta vuelven a impulsar una proyecto teatral singular. Y para hacerlo, se rodean de grandes profesionales con gran experiencia y excelencia en su campo para hacer llegar al público un montaje impecable.
Con Pau Miró y Oscar ValsecchiHomar forma un tándem creativo que los lleva a abordar los clásicos con una mirada sensible y actual buscando los puntos de confluencia entre los temas de la literatura universal y las preocupaciones de cualquier ciudadano.
Lluís Homar protagoniza el clásico de Edmond Rostand, para ponerse la nariz de uno de los soldados poetas más famosos de la historia del teatro: Cyrano de Bergerac.
Grupo Balañá


Introducció que fa Andreu Satorra:
Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond  Rostand (Marsella, 1868 – París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l’obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.Cyrano de Bergerac, nom “artístic” d’Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 – Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d’unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l’estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d’espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d’una biga al cap. “M’ha sortit malament, fins i tot el final”, li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond de Rostand en una escena final de l’obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció. 


La meva valoració

És una peça teatral de text i a més a més un gran espectacle i és un gran espectacle gràcies al magnífic treball de Lluís Homar, que converteix l'obra en quelcom grandiós, esplèndid. Els textos dels clàssics són difícils pels actors perquè van carregats de rimes i frases llargues, tanmateix l'Homar ho fa fàcil per a qui l'escolta. L'Homar fa teatre sense que es noti que està deixant anar unes quantes pàgines de text com si estigués al menjador de casa.

Aquestes persones que diuen que no els agrada el teatre haurien de córrer perquè s'adonarien que el teatre els agrada, però, com tothom, no tot ens agrada. Ara SÍ.






dimecres, de gener 03, 2018

El paseo repentino, de Franz Kafka



Cuando alguien parece haberse decidido definitivamente a permanecer en casa, se ha puesto la bata, 
se sienta después de la cena a la mesa iluminada y emprende aquel trabajo o juego que, después de concluirse, 
según la costumbre, implica el irse a dormir; cuando fuera el tiempo es desapacible y 
hace perfectamente natural el quedarse en casa; cuando se permanece tranquilo tanto tiempo a la mesa
 que el levantarse e irse produciría asombro; cuando la escalera de la casa está oscura y el portal está cerrado; 
cuando, no obstante, alguien se levanta de repente a causa de un súbito malestar, se cambia de ropa, 
aparece en seguida listo para salir a la calle, declara que se va, lo hace después de una corta despedida, 
cada uno según la velocidad con que cierra de golpe la puerta, y cree dejar detrás un enfado mayor o menor;
 cuando se vuelve a encontrar en la calle, con los miembros ligeros, gracias a la inesperada libertad que se les ha otorgado; 
cuando, gracias a esta única resolución siente cómo toda la capacidad de decisión se ha acumulado en su interior; 
cuando reconoce, con mayor importancia de la acostumbrada, que tiene más fuerza que necesidad
 de realizar el cambio y soportarlo; y cuando recorre así las calles, entonces esa noche se ha separado 
del todo de la familia, la cual se torna en algo insustancial, mientras que uno mismo, bien fijo, 
contorneando de negro, golpeándose detrás de los muslos, se eleva a una figura verdadera.
Todo se afianza si se busca a un amigo a esas horas de la noche para comprobar qué tal le va.
                                                                                                    

                                                                          "El paseo repentino"  Frank Kafka

dilluns, de desembre 18, 2017

Adossats, de Ramon Madaula



Títol: Adossats

Autor: Ramon Madaula

Ho vaig llegir en una novel.la i vaig escriure "Adossats." Ramon Madaula


Direcció Jordi Casanovas
Repartiment

Carme  Rosa Renom
Jordi   Jordi Bosch 
Joan  Ramon Madaula 
Deisy   Marieta Sánchez
Jordi Avi Carles Canut
Jordi Petit Guillem Balart
Teatre Romea

Sinòpsi
23 d’abril. Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Els veïns surten a arreglar el jardí, a fer l’hort, a dinar a fora. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa del Jordi i la Carme. El pare del Jordi -l’avi- es diu Jordi; el fill del Jordi -el nét- també es diu Jordi. Tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc, de cavallers que potser no són tan valents i de princeses que es reserven un fort caràcter.

La meva valoració
No és un gran text, però sí que és una obra molt divertida, com diu l'autor en el programa de mà "em vaig imposar a l'hora d'escriure era que fos una família que no patís cap situació extrema: prohibit adulteris, prohibit incestos, prohibit maltractaments, prohibit addiccions... Gent "normal" -si és que n'hi ha- que els hi passen coses "normals". Molt coherent i, per tant, unes prohibicions encertades per quan es tracta d'anar al teatre per a passar una bona estona rient de les nostres petites flaqueses, que són les de tots. Així doncs, insisteixo, l'obra perfecte per passar una bona estona i oblidar una mica aquestes coses dels diaris, TV, etc. que ens posen de mala hòstia.





diumenge, de desembre 17, 2017

Les noies de Mossbank Road, d'Amelia Bullmore





Traducció: Roser Batalla
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco Clara Segura

La Villarroel

Sinòpsi
Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.
Marta Marco i Clara Segura
La meva valoració
Ja fa molts anys que al Teatre Lliure de Gràcia vaig veure una peça irlandesa protagonitzada per quatre actrius. La crítica que va fer Joan de Sagarra duia per títol "Póker de damas". No puc dir el mateix perquè a l'escenari hi havia tres actrius, i dir trio queda pobre; tanmateix, aquestes tres dames no estan per sota d'aquelles quatre. És el drama perfecte, al principi ens patem de riure, especialment, per l'extraordinari treball de Clara Segura i una mena de segona part ens porta a la tragèdia de la mà de Cristina Genebat. Per altra banda, Marta Marco, la filla de l'entranyable Lluís Marco, és ja una actriu consolidada i hi fa un papel molt dur perquè representa a una dona que viu una gravíssima tragèdia, ja no serà mai més aquella noia vital, esportista i coratjosa i esdevindrà una dona buida d'ella mateixa.
No m'equivoco si invito -a qualsevol que em llegeixi- a veure aquesta peça teatral perquè té una frescor i desimboltura que la fan quasi única en el sentit que pot agradar a qualsevol persona que digui "a mi no m'agrada el teatre".  
Cristina Genebat i al fons Marta Marco
Marta Marco i Clara Segura assegudes i Cristina Genebat d'esquena

dissabte, de desembre 16, 2017

Tristan und Isolde, Richard Wagner



Títol: Tristan und Isolde

Autor: Richard Wagner

Teatre Liceu

Repartiment
TristanStefan Vinke
MarkeAlbert Dohmen
IsoldeIréne Theorin
KurwenalGreer Grimsley
MelotFrancisco Vas
BrangäneSarah Connolly
Pastor / Jove marinerJorge Rodríguez Norton
TimonerGermán Olvera

Una obra que va canviar la història de la música

Tristan und Isolde és la culminació de l’ideari artístic de Wagner. Una òpera que va revolucionar, amb la seva ambigüitat harmònica, la música tonal. L’obra és, alhora, la traducció musical de la filosofia nihilista d’Arthur Schopenhauer. Àlex Ollé (La Fura dels Baus) concentra l’acció escènica en el llenguatge simbòlic, amb un treball excel·lent de caracterització dels personatges. L’escenografia d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a la materialització de l’ideal wagnerià de l’«obra d’art integral» gràcies a unes imatges que sustenten i subratllen el llibret i la música. Iréne Theorin i Stefan Vinke, indiscutibles triomfadors al Liceu com a Brünnhilde i Siegfried, respectivament, a Der Ring des Nibelungen, tornen a Barcelona al costat d’un equip ideal per a aquesta òpera. 

Valoració personal
No es pot anar a veure una òpera si ja saps que l'òpera no t'agrada i no pots anar a veure una òpera de Richard Wagner si ja saps que Richard Wagner no t'agrada. Abans d'anar-hi jo ja sabia que no m'agraden cap de les dues coses. O sigui que vaig anar-hi només perquè em sentia atret per aquesta llegenda celta medieval: Tristany i Isolda. Una història d'amor que deixa petit a Romeu i Julieta.
De tota manera cal dir que sí que m'agrada la música de Wagner, el meu problema és quan canten, però goso dir que la música wagneriana és la més expressiva de totes. És en aquest aspecte que té sentit quan llegim "Una obra que va canviar la història de la música i de l'art".

Un altre element favorable per mi que té aquesta òpera d'ahir al Liceu és que la coreografia és de La Fura dels Baus.









divendres, de desembre 08, 2017

Reina Juana, d'Ernesto Caballero



Títol: Reina Juana

Autor: Ernesto Caballero
Director: Gerardo Vera

Intérpret: Concha Velasco

Teatre Borràs


Presentació


Concha Velasco se convierte en Juana de Castilla, más conocida como "Juana la Loca", uno de los personajes más conmovedores de nuestra historia, para contarnos sus vivencias y por supuesto, rendir cuentas a las personas que estuvieron en su vida antes de morir sola y alejada de lo que más quería: sus hijos.
Juana de Castilla fue convertida en una sombra primero por su marido, Felipe el Hermoso; después por su padre, Fernando el Católico, quien la recluye en Tordesillas; y finalmente por su hijo Carlos V, que la ignora.


Valoració personal

Com a obra de teatre no té gaire o cap interès. No hi he disfrutat gernsd ni mica, però no treu que Concha Velasco faci un gran paper, per la senzilla raó que és un papel molt difícil ja que el drama el sosté únicament Concha Velasco. El text té una única virtud: com la majoria no sabem res de la reina Joana de Castella el que li agradi la història té un motiu interessant per endinsar-s'hi. Admeto que he agafat curiositat per saber-ne més.